La càries dental és una infecció de la dent; és una malaltia bacteriana que destrueix les dents produïda per una sèrie de microbis que viuen en la nostra boca. Les càries són, a més, la malaltia crònica infantil més comuna.
La càries de la primera infància o “Càries del Biberó” pot produir-se des del mateix instant en què apareixen les primeres dents. Se sol iniciar en els llocs de retenció de menjar, per això els molars (els que masteguen i en els quals és més habitual que es dipositin els aliments) són els més susceptibles de patir aquesta malaltia.
La principal causa de la càries és la falta d’una higiene correcta o una mala dieta rica en àcids. Per exemple, les chuches, els caramels, les begudes refrescants, les begudes de cua, els sucs amb sucres afegits, etc…; però fins i tot, el pa, la brioixeria i la pasta que, en definitiva, són farines i en la seva metabolización es produeixen sucres que, en descompondre’s, produiran àcid. La dieta ha de ser, per tant, molt variada fugint dels abusos i dels menjars monotema (nens que solament mengen pizza o macarrons, per exemple). La fruita, de fet, és molt bona perquè té fibra, que actua netejant.
Cal saber, però, que els microbis que provoquen la càries són adquirits. El bebè neix amb la boca estèril i a poc a poc s’envaeix de gèrmens. La transmissió d’aquests microbis ve, en la gran majoria dels casos, a través dels pares, de la mateixa forma que es pot transmetre una simple grip. Existeixen diferents formes de transmissió dels microbis a la boca del nen; de vegades els pares utilitzen la boca com a mecanisme de neteja d’un xumet, la tetina d’un biberó o una cullera i fins i tot els tallen els aliments amb la seva pròpia boca. Altres vegades és el costum de besar als fills en la boca. No té a veure que els adults tinguin càries o no, simplement l’intercanvi de saliva podrà transferir aquests gèrmens a la boca del petit. Per això, la principal recomanació és netejar bé els xumets amb aigua, mai amb la boca i prescindir dels petons en la boca, per molt entranyables que semblin.
Es pot pensar, a més, que tenir càries a les dents de llet no afectarà les dents definitives, i que n’hi ha prou en esperar que caiguin perquè les càries desapareixin. Bé doncs, això és un error. Qualsevol infecció en la dent temporal que progressi per l’arrel crearà una borsa de pus que afectarà a la dent permanent. De vegades les dents definitives surten amb malformacions, taques o lesions secundàries a la infecció que va tenir la dent de llet en el seu moment i no es va tractar de forma adequada.
Per això, és convenient començar la neteja bucal de les seves dentetes el més aviat possible. Fins al primer any d’edat, prou netejar les dents amb una petita gasa humitejada. A partir dels dos anys s’introdueix el raspall, de capçal petit i truges suaus. Els pares tenen la tasca d’ensenyar al petit, passant-li el raspall amb delicadesa després de cada menjar. La quantitat de pasta ha de ser mínima – l’equivalent a una llentia – ja que no és aconsellable que s’empassi el fluor.
La Societat Espanyola de Odontopediatría(S.I.O.P.) defensa que la primera visita al dentista es realitzi al primer any de vida, i fins i tot durant l’últim trimestre de l’embaràs, com es proposa des de nombroses Acadèmies reconegudes a nivell mundial; tals com l’acadèmia nord-americana, l’europea, l’anglesa i la sueca, principalment. Cal portar als nens a el especialista odontopediatría cada 6 mesos perquè els revisin les dents i poder prevenir les possibles malalties que poguessin tenir en les seves boques.
